MARIA AURÈLIA

MARIA AURÈLIA, FELIÇMENT JO SÓC UNA DONA.

1.     La narrativa de postguerra

En la immediata postguerra es fa evident la ruptura de la natural evolució literària. Així, la novel·la no pot enllaçar amb la narrativa social dels anys 30, prohibida pel franquisme, ni sembla vàlida l'estètica deshumanitzada dels anys 20. En aquest panorama de desconcert abunden tres tipus de narracions, totes d'estil tradicional: ideològica, realista i humorística. Fins als anys 50 no comencen els indicis de renovació. En la dècada de 1940 només hi ha casos excepcionals i aïllats, com a C. José Cela, Carmen Laforet i Miguel Delibes.

1.2. La novel.la catalana de postguerra

Els catalans que el 1939 deixaren el país van organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, alhora, d’afirmar i conservar la llengua i la cultura catalanes, En efecte: fins a l’any 1950, aproximadament, la tasca dels exiliats fou importantíssima.

Revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. , serviren d’elements aglutinadors dels catalans de la diàspora i de substitutiu de les activitats que no es podien dur a terme a la península.

A més, les divergències polítiques, que, en un primer moment, havien estat bandejades a favor d’uns principis ètics com a conseqüència d’una pèrdua compartida, s’accentuaren perquè, lògicament, els exiliats tingueren la necessitat de reagrupar-se sota les seves banderes polítiques inicials. En definitiva: la diàspora, que havia estat motivada per unes qüestions polítiques i vindicatives, es convertí, amb el temps, en una immigració i d’aquí que, a partir dels anys cinquanta, la literatura catalana d’exili sigui, bàsicament, testimonial.

2. Maria Aurèlia Capmany

2.1. Vida

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) no ho va tenir gens fàcil per esdevenir escriptora en la Catalunya de postguerra. Els seus inicis literaris van estar marcats per les traves de la censura i la migradesa del món cultural català sota la repressió franquista, fet comú a tota la seva generació. Per això, diversos autors –Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Josep M. Espinàs i la mateixa Maria Aurèlia Capmany–, tot i que ja havien començat a publicar algunes obres, van optar per donar-se a conèixer mitjançant un llibre conjunt, Cita de narradors (Selecta, 1958), que va guanyar el premi d'assaig Josep Yxart, en què analitzaven, de forma encadenada, cadascuna de les seves trajectòries literàries.

A partir de la dècada de 1960, Maria Aurèlia Capmany es dedicà exclusivament al món de la cultura i la literatura, conreant diversos gèneres, fins a esdevenir un referent intel·lectual indiscutible en la segona meitat del segle XX català. Va trencar models i es va rebel·lar contra el destí que, segons les normes, tenia marcat, fins a arribar ser un personatge públic i, en concret, en una època en què aquest terme en femení pràcticament només tenia l'accepció negativa de meuca, una dona pública, com ella mateixa reivindicava. Compromesa amb la lluita per les llibertats, va participar i militar en l'antifranquisme, el socialisme i el catalanisme, primer en la clandestinitat i després fins i tot exercint càrrecs oficials. No va acceptar, tampoc, el paper que el franquisme atorgava a les dones i fou la pionera a Catalunya, a través dels seus assaigs, en la introducció del feminisme modern, del qual en fou una activa defensora.

Hereva del realisme i influenciada per l'existencialisme, Maria Aurèlia Capmany no va voler seguir mandarinismes literaris en les seves obres de creació. Heterodoxa i lletraferida, amb una gran vitalitat i passió, enlloc de callar, tal com se suposava que havien de fer les dones del seu temps, s'expressava, alt i clar, amb una lucidesa impertinent que, evidentment, molestava molts sectors de la cultura catalana. I això també explica que, fins i tot, quan el 2011 ja farà 20 anys de la seva mort, Maria Aurèlia Capmany encara resulti, per a aquests sectors, una figura "incòmoda", cosa que genera amnèsies i potencia l'oblit. Guillem-Jordi Graells, el seu principal estudiós i editor de l'Obra completa de Capmany, ha denunciat sempre sense embuts aquest oblit i fa un resum ben precís del seu llegat: la diversitat dels esforços literaris, el tarannà polèmic, la seva personalitat pública en diversos fronts de lluita, l'adaptació a tot tipus de canals de transmissió d'idees i la seva importància com a intel·lectual en la cultura catalana de postguerra, després de la victòria franquista, que tant la marcà.

2.2. Obra narrativa: caractrístiques

L’obra de ficció de Maria Aurèlia Capmany, on conflueixen el seu pensament i el compromís amb el seu món, mostra la veu més íntima, més interior de l’escriptora, que passeja entre personatges i espais dotats d’un cert lirisme, presentant sovint éssers en construcció —generalment dones—, de vegades impotents, de vegades victoriosos, davant la realitat a la qual s’enfronten; la reflexió crítica que hi plana interpel·la sempre el lector.

La seva primera novel·la, Necessitem morir, va ser finalista del premi Joanot Martorell de 1947, que la censura no va deixar publicar fins l’any 1952. La novel·la, escrita durant el trajecte en tramvia que la portava de Barcelona a Badalona, on donava classes, presenta la crisi d’identitat de la seva protagonista, en una interrelació temporal entre passat i present.

Entre les obres més reeixides d’aquesta etapa trobem Un lloc entre els morts (1967), guanyadora del Premi Sant Jordi de 1968, quan el premi es donava a una obra ja publicada. En ella, la narradora és la biògrafa del protagonista de la novel·la, Jeroni Campdepadrós i Jansana, poeta preromàntic, perdedor voluntari a la vida, emblema del liberalisme, que malda per no morir del tot, salvant-se per la memòria a través de la paraula escrita; la seva dona, encarnació del conservadorisme, li acaba cremant les memòries. La parella representa, de fet, l’etapa històrica d’aquell moment, amb l’enfrontament entre liberalisme i absolutisme. La relativitat del temps i sobretot del que anomenem història és una de les reflexions d’aquesta obra que, uns quants anys després, l’escriptora mateixa va adaptar per al teatre.

El 1969 apareix Feliçment, jo sóc una dona, novel·la que marca un punt d’inflexió en la producció de l’autora. Les insinuacions d’abans en relació amb la situació de la dona ara es converteixen en una manifestació declarada que denuncia la desigualtat al llarg dels anys, els que transcorren entre l’inici i el final de la novel·la, anys que l’escriptora situa amb el detall històric de cada moment. Amb una bona dosi d’ironia, la novel·la reflecteix l’ascensió social i la realització personal de la protagonista que s’allibera i que interpel·la sense manies els homes i també el lector, el qual va topant al llarg del camí.

2.     Feliçment, jo soc una dona

Gènesi de l’obra

La seva obra de ficció hi conflueixen el seu pensament i el compromís amb el seu món, mostra la seva veu més íntima i més interior, passeja entre personatges i espais dotats, normalment, d’un cert lirisme, i que moltes vegades són éssers en construcció —generalment dones—, de vegades impotents, de vegades victoriosos, davant la realitat a la qual s’enfronten; sempre inclouen una reflexió crítica que hi plana interpel·la sempre el lector. Van ser diverses les formes narratives que va assajar, des de la novel·la de caire més psicològic a la novel·la d’intriga, passant per la novel·la històrica o, fins i tot, picaresca. També va explorar diversos punts de vista narratius, per tant podem dir que:

• és una escriptora curiosa, per a qui escriure és conèixer i saber, i, en definitiva, existir, a través de la paraula; 
• que es qüestiona el fet literari i 
• que investiga constantment noves formes i possibilitats. 
• Les seves influències literàries van ser múltiples i diverses, fruit de la seva voracitat com a lectora. Podem citar, entre altres fonts, l’empremta de l’existencialisme d’entreguerres, el realisme italià, i autors com Woolf o Hammett.

Feminisme

A partir de la publicació de La dona a Catalunya, l’ideari feminista de Capmany es converteix en una base constant de referència en aquest país. Després hi haurà debats i conferències reivindicatives com les de les Primeres Jornades Feministes a Catalunya. Combativa, extremadament igualitarista, subjectiva i de pensament lliure, feu del seu feminisme un “formidable exercici de reflexió”, com afirmà Isabel-Clara Simó en un article sobre l’autora. Per això, i perquè el seu llegat és ferm i impertorbable, no renunciem a considerar-nos hereus de qui va pugnar contra els estereotips i malentesos i contra el feminisme descolorit de la burgesia catalana.

Argument

En aquesta novel·la, Feliçment, jo soc una dona, Maria Aurèlia Capmany tracta de tres qüestions cabdals en la seva literatura: les dones, el record i la història, tot amb un joc literari que se’ns presenta de forma senzilla però no està exempt de complexitat i és ple de referències que contextualitzen la novel·la en els fets històrics i socials que va viure l’autora. El punt de partida de l’obra és l’encàrrec que un editor fa a la protagonista, Carola Milà, perquè escrigui les seves memòries. Aquesta dona i les seves vicissituds són inventades, però l’autora les emmarca en la història veritable i real. Com els escriptors realistes de totes les èpoques, introdueix personatges imaginaris en el teixit suposadament rigorós i autèntic de la història. En Feliçment, jo soc una dona, Maria Aurèlia Capmany ens explica l’evolució d’una dona paral·lelament a l’evolució històrica i social de Barcelona, com a paradigma de la nació catalana; i, també, com a paradigma de la condició i els rols de les dones durant el segle XX.

Estructura

L’obra es narra en forma de memòries, però també amb característiques de la novel·la picaresca i d’aventures.

Llenguatge

La llengua que empra l’autora és rica i viva, reflecteix la parla del carrer. Utilitza aquest estil perquè  olt dels personatges són de clase treballadora ia ixí s’identifiquen bé els ambients.

Personatges

-La Carola Milà: És la protagonisra de l’obra. Una dona que construeix la seva propia identitat amb els elements que té al seu voltant, lluitant en un món que li ofereix poques coses pel fet que que és dona i de clase obrera.

-En Sebastià: És l’avi de la Carola Milà. Home orgullos i autoritari, de procedencia humil, treballa per sobreviure. És un personatges que reflecteix la indivudualitat ferotge i la manca d’escúpols.

-Sindu i Teresa: Són els amos de la fàbrica on treballa Sebastià. Són també havis de la Carola. Representen la clase buergesa que s’enriqueix amb la industrialització.

-Feliu Tobiàs: És un jove anarquista que s’enamora de la portgonistra i será el seu primer amor.

-Benito Garrido: És el personatge antagònic de l’Esteve Plans. És un hpme provinent de clase treballadora.

-Paquita Bertolozzi ens remet a Francesca Bonnemaison, creadora i directora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909). Documenta’t sobre la seva tasca i el seu llegat. L’edifici de l’Institut a Barcelona, conegut com «La Bonne», encara segueix actiu i conté una biblioteca important de textos de dones i sobre dones que organitza moltes activitats.

-Esteve Plans «lloga» en exclusiva i Carola passa a ser, com es deia, una «querida» o «mantinguda» fins al seu casament.