BALL ROBAT, JOAN OLIVER


JOAN OLIVER, BALL ROBAT

1.     El teatre català al segle XX

1.1.         Modernisme a la guerra civil

Indubtablement les aportacions teatrals d'aquest període a la història de l'escena són destacables i mostren un evident progrés respecte de les produccions anteriors. Però fóra més exacte de referir-se a aquesta època des d'un angle més crític i, alhora, més real.
Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar d'una aferrissada voluntat d'estabilització del teatre català i dels greuges i dificultats que aquest projecte provoca: voluntat d'aconseguir un repertori d'obres que materialitzessin la síntesi entre els nous moviments dramàtics i la pròpia tradició teatral, que pogués inserir-se –com un element més- en una societat amb vocació de normalitat i de progrés. Quan passem revista als diferents episodis de la història del teatre català del Modernisme a la guerra civil ens adonem de la capacitat descriptiva d'una realitat social que el teatre expressa.

És impossible descontextualitzar les diferents etapes que es van succeint en l'escena catalana a mida que la història avança. No és precisament arbitrari que a Catalunya s'intenti portar a terme un teatre anarquista. I tampoc no és fruit d ela casualitat que s'intenti que arreli una comèdia burgesa, i en l'altra cara de la moneda, un teatre revolucionari durant la guerra civil. Un altre plantejament és que aquests intents siguin assolits i aconsegueixin una categoria artística alhora que social. Perquè la maquinària teatral sotmesa als imponderables històrics que ha patit la cultura nacional catalana, no ha trobat sovint l'expressió dramàtica que coordinés una estètica renovadora i actual amb l'assumpció de la pròpia problemàtica i tradició.

1.2.         El teatre de la postguerra

El context escènic i cultural: temps de silenci Amb el triomf de la dictadura franquista, el teatre català es veié obligat a emmudir.
Entre el 1939 i el 1946 la prohibició de representar teatre en català fou absoluta, per la qual cosa podem parlar d'un panorama desolat, sobretot a Catalunya, on la prohibició fou més estricta; mentre que a Mallorca i a València es van permetre algunes representacions.
Per tant, a partir del 1939 comença un nou període marcat per les conseqüències repressives del nou règim dictatorial. Aquest nou context va caracteritzar-se per: -. L'exili a l'estranger de diversos autors i el silenci de molts d'altres; i -. Les prohibicions i la censura imposades pel nou govern. A partir de l'any 1946, però, es començà a veure la possibilitat de representar alguna cosa en català, sobretot a través de dramaturgs que ja havien aconseguit renom en l'etapa de pre-guerra. És el cas de Josep M. de Sagarra, que aquest mateix any estrenà El prestigi dels morts.
A més de les estrenes de Sagarra, en aquests anys també tingueren importància les de Carles Soldevila i Lluís Elias, a les quals hem de sumar les reposicions d'autors de períodes anteriors com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Ignasi Iglésias. Amb tot, el teatre català ja no va tornar a ser innovador fins a la darreria dels cinquanta, amb l'aparició del teatre independent.


2.     Joan Oliver

2.1. Vida

Pere Quart, com a pseudònim de Joan Oliver i Sallarès, va néixer a Sabadell al 1899 i morí a Barcelona al 1986. Està considerat un dels poetes més rellevant de la literatura catalana. Va néixer a una família burgesa de Sabadell, i durant els anys següents estudiarà la carrera de dret. L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. Aquesta agrupació combina avantguardisme, humorisme i trets del noucentisme.
Amb l’esclat de la Guerra Civil al 1936, Quart es mostra partidari del bàndol republicà. Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Primer s’exilia França i desprès a Buenos Aires, però s’establirà finalment a Santiago de Xile.
A la seva tornada a Barcelona al 1948, fou empresonat durant tres mesos. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als Jocs Florals de París per una traducció al català d’una obra de Molière. Al 1960 publicà la seva obra més important Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En aquesta obra, Pere Quart fa una crítica al capitalisme, a la societat de consum i al franquisme. Va mostrar la seva desaprovació cap a la classe política durant la transició, esdevenint un personatge desagradable per aquesta. Al 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Per sobre d’aquests aspectes, a estat considerat un dels millors poetes catalans del segle XX.
Algunes de les seves obres han estat adaptades a la música per cantautors com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat. Morí a la ciutat de Barcelona al 1986.

Les seves obres més famoses van ser:
ü  Bestiari (1937),
ü  Oda a Barcelona (1936)
ü  La fam (1938)
ü  Saló de tardor (1947) 
ü  Terra de naufragis(1956) 
ü  Primera representació  (1959)
ü  La gran pietat (1960) 
ü  Vacances pagades (1959) 
ü  Circumstancies (1968)
ü  Quatre mil mots (1977)
ü  Poesia empírica (1981)



2.2.Obres literàries

Narrativa breu
  • L'any que ve [diversos autors]. Sabadell: Fundació La Mirada, 1925.
  • Una tragèdia a Lil·liput. Sabadell: Fundació La Mirada, 1928.
  • Contraban. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1937.
  • Biografia de Lot i altres proses. Barcelona: Fontanella, 1963 / Barcelona: La Magrana, 1983.
  • Dos textos. Barcelona: Cafè Central, 1999.
  • Tres contes. Sabadell: Fundació La Mirada, 2002.
Poesia
  • Les decapitacions. Sabadell: Contraban, 1934 / Barcelona: Proa, 1978 / Madrid: Bruño, 1993.
  • Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.
  • Bestiari. Barcelona: Departament de Cultura, 1937 / Barcelona: Proa, 1969 (4a ed.) / Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947 / Barcelona: Proa, 1983.
  • Poesia de Pere Quart. Barcelona: Aymà, 1949.
  • Terra de naufragis. Barcelona: Proa, 1956.
  • Vacances pagades. València: Diputación de Valencia, 1961 / Barcelona: Proa, 1972.
  • Dotze aiguaforts i un autoretrat de Josep Granyer. Barcelona: Monografies de la Rosa Vera, 1962.
  • Obra de Pere Quart. Barcelona: Fontanella, 1963.
  • Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.
  • Quatre mil mots. Barcelona: Proa, 1977.
  • Poesia empírica. Barcelona: Proa, 1981.
  • Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983.
  • Refugi de versos. Barcelona: Proa, 1987.
  • Antologia. Barcelona: Proa, 1982 / Barcelona: Barcanova, 1993 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1996.
  • Els millors poemes. Barcelona: Columna, 1998.
Poesia infantil i juvenil
  • Pingüí. Barelona: Cruïlla, 2004.
Teatre

3.    Ball robat

Peronatges i triangles:
En l'obra de Joan Oliver trobem tres matrimonis formats per Cugat i Mercè, Eulàlia i Oleguer, Núria i Oriol.
Cugat i Mercè són un matrimoni sense fills el qual desemboca en una família “no completa”, aquest fet pesarà sempre sobre la consciència de Mercè ja que se'n farà culpable, ho sigui o no; Mercè ja era rica abans de contraure matrimoni i amb els seus diners Cugat tirarà endavant una professió, no obstant, mai aconseguirà l'èxit. Cap dels dos ha complert les seves expectatives i això fa que ells individualment i com a parella no siguin feliços.
Eulàlia i Oleguer formen una família amb els seus dos fills, envers els quals Eulàlia s'hi dedicarà completament mentre que Oleguer ho farà cap a la seva vida laboral, aconseguint l'èxit i conseqüentment adoptant una actitud de superioritat cap a la resta de gent que l'envolta, mirant a tothom per sobre l'espatlla, fet que farà a Eulàlia sentir-se nul·la davant del seu home.
Núria i Oriol tenen un fill únic, degut a la pèrdua de la filla. Oriol és un empresari mediocre (no en sabem gaires detalls ja que en el transcurs de l'obra ell està allunyat dels negocis degut a malaltia); Núria té un caràcter fort i dur fet que provocarà un sentiment de fúria i malestar en Oriol.
L'obra s'origina en el fet que tot i establir-se d'aquesta manera les parelles, de joves els sis protagonistes s'agraden entre ells d'altra manera que serà com estaran emparellats en el sopar de celebració del desè aniversari de les seves núpcies:
Cugat - Núria, Mercè - Oleguer, Eulàlia - Oriol.
Cugat i Núria: Cugat inicia la seva vida laboral, de més o menys èxit prescindint dels diners que la muller aporta al matrimoni i a més potser hagués tingut fills; Núria no hagués perdut la seva filla i, per tant, no hagués adquirit el caràcter aspre i sec (que té envers a Oriol) i, així, Cugat i Núria haguessin sigut feliços.
Però, potser, no haguessin tingut fills i ell hagués passat la vida dedicat a la seva feina i ella a lamentar-se per no haver estat mai mare i si hagués tingut un caràcter totalment diferent cap al seu marit, fets que els haurien fet infeliços.
Mercè i Oleguer: són pares de dos menuts als quals Mercè dedica tota la seva atenció mentre que Oleguer compagina la seva vida laboral, la qual inicia amb la riquesa de la seva dona, amb la familiar, formant un matrimoni feliç.
No obstant, el matrimoni podria no haver suposat la maternitat de Mercè (si realment és ella qui no en pot tenir); la iniciació dels negocis de l'espòs amb els diners de Mercè podrien haver dut a Oleguer ha ser un empresari mediocre amb lo qual hagués perdut aquest aire de superioritat, d'home que tot ho sap, que tant enamora a Mercè i serien un matrimoni infeliç.
Eulàlia i Oriol: tenen dos fills, ell es converteix en un home d'èxit màxim en la seva professió tot i que Oriol és capaç de compaginar la seva vida laboral i sentimental ja que Eulàlia el té captivat amb el seu caràcter encantador.
D'altra banda Eulàlia podria haver tingut un caràcter completament diferent a causa de perdre la seva filla i es converteix en una dona de caràcter esquerp mentre que Oriol, hagués tingut més o menys sort amb els negocis però hagués estat ofegat per la seva relació sentimental.
Al llarg de “Ball robat” tots es van plantejant que aquestes haguessin estat les combinacions que realment els haguessin fet uns matrimonis feliços però quan fan aquestes afirmacions s'obliden que la vida fa el caràcter de la persona i que, si les coses haguessin anat d'altres maneres, aquella persona que els agrada potser tindria un altre caràcter que faria infeliç el matrimoni, com ho fan els aparellaments que es van dur a terme deu anys enrere.
L'estructura

La distribució de ball robat en tres actes i un epíleg permet d'encadenar les combinacions binàries qie esbossen els triangles potencials i,encara que la comèdia quedi oberta,resoldre les equacions possibles en un epíleg final.

L'espai

La disposició triangular queda palesa,con en el cas de l'estructura, en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa:
1.el dormitori,l'alcova,de la parella Cugat-Mercè (acte I).
2.La saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia.(acteII).
3.La sala amb terrassa del duo Oriol-Núria(acteIII).

Epíleg
L'acció passa a un restaurant de luxe, però en un menjador privat. Tots estan una mica tocats per l'alcohol. Les parelles estan aparellades de la següent manera:
Mercè-Oleguer, Eulàlia-Oriol, Núria-Cugat.
En Cugat acaba el seu discurs. Entre rialles a causa de la beguda, es fan bromes amb el tema de que les parelles estiguin canviades. La Núria comença a dir coses grosses i les altres dues noies se l'emporten al bany. Els homes s'han quedat sols i l'Oriol aprofita i fa la pregunta de si estan contents amb els seus respectius matrimonis. El mateix Oriol és el primer en contestar i diu que si pogués es desempallegaria de la Núria i tot això ho sent ella perquè estava tornant del lavabo.
Aquest és el punt on tothom comença a reconèixer veritats, tots reconeixen que s'estimen a una altre persona.
Després d'una reflexió conjunta arriben al punt de dir que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviessin les parelles. Cada parella (dels matrimonis reals) se'n va per la seva conta i s'acaba l'acció.
Llengua: A bada d'aquest exemple concret de Ball robat, en general Oliver mostra un gran domini de la parla popular. En aquest sentit és freqüent la incorporació, en un diàleg, del xoc inesperat, murriesc, d'un estirabot popular que dóna sentit a un diàleg. També observem la presència del xoc humorístic, els jocs verbals, la dosificació d'elements contradictoris en el seu llenguatge, el rebuig de l'academicisme, la tria en el moment just de l'expressió popular, la victòria de la quotidianeïtat per sobre de la pedanteria i, gairebé sempre, l'humor, que trobem fins i tot en els moments més solemnes.

Joan Oliver fa ús de la ironia perquè sap que és l'única arma susceptible de destruir allò negatiu i bestial que hi ha en el comportament humà i, a més, li permet de fugir de transcendentalismes.

Aquesta opció lingüístico-estilística fa possible una actitud crítica, radical, una moral activa en què recolza la seva obra literària i la seva opció personal. No és, doncs, casual que el més “radical” dels escriptors catalans de la seva generació sigui també qui ha sabut treballar afinadament una llengua literària. Treball que ha exercit una atracció exemplar en les generacions següents.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

JOAN VINYOLI

JOAN VINYOLI, Vent d’aram 1.      Simbolisme i postsimbolisme Simbolisme: El Simbolisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme en la poesia i en les arts. Era en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme. L’autor precursor d’aquest moviment va ser  Charles Baudelaire  amb l’obra “ Les flors del mal”.  El simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols. Es substitueix la realitat per la idea. Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de  fluïdesa , utilitzant el vers lliure. Postsimbolisme: El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es ve...
Més informació