JOAN VINYOLI

JOAN VINYOLI, Vent d’aram

1.     Simbolisme i postsimbolisme

Simbolisme:El Simbolisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme en la poesia i en les arts. Era en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme. L’autor precursor d’aquest moviment va ser Charles Baudelaire amb l’obra “Les flors del mal”.

 El simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols. Es substitueix la realitat per la idea. Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa, utilitzant el vers lliure.

Postsimbolisme:El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país.

2.     La poesía catalana de postguerra

Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:

Dècada dels anys 40 i 50.

a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60

a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.

3.     Joan Vinyoli

3.1.         Vida

Marcat per les penúries econòmiques de la seva infantesa (el seu pare, metge de professió, va morir quan ell tenia tot just quatre anys), Vinyoli cursà estudis de comerç i, als setze anys, entrà a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979. 

La seva trajectòria de poeta arrenca, sergons ell mateix manifestà, de la influència de Rainer Maria Rilke, incitat per una frase seva: «La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències.» Aixi, i amb una formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia a la manera de Riba: com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. La poesia és, doncs, una via d'arrelament en la realitat i de transcendència d'aquesta, i el mitjà òptim de salvació, per superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

Joan Vinyoli començà a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic no li arribarà fins molts anys després, amb el poemari Tot és ara i res (1970). Des d'aleshores i fins a la seva mort, esdevinguda el 1984, va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Precisament amb Vent d'aram (1976), s'iniciava el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia, al costat d'un cert sentit místic on es pregunta per la fe. El seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

La foto, a Santa Coloma de Farners. Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat on va viure i treballar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edat adulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i humà d'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona, i lliurar-se a la poesia.

A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: «De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.» A Begur, a partir de l'estiu de 1954, hi descobreix l'àmbit metafòric i sensorial del mar. També s'hi referí amb aquestes paraules: "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".

3.2.         Obra poética

Joan Vinyoli va publicar Vent d'aram la tardor de 1976. El títol, altament suggeridor i d'una gran sonoritat, fa referència al vent que bufa en aquesta època de l'any i també al·ludeix a la mateixa tardor de la vida, a l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual, moral i creativa. El poeta ja havia utilitzat l'expressió «vent d'aram» en un text publicat als anys cinquanta, Pel camí dels mesos de l'any: «Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes». Ara, però, passat pel sedàs de l'experiència i d'altres poemes, el vent d'aram es converteix en un símbol no només físic, sinó també espiritual i moral.

Vent d'aram recull els grans temes de la lírica vinyoliana: la natura, l'amor, la mort, el temps, el record, la recerca vital, la soledat, l'anhel de trascendència, la creació poètica, el poder de la paraula... L'obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorre el llibre de dalt a baix i és clarament visible en el títol de molts dels poemes: «Temps perdut», «Hora fixa», «Temps», «No tinc ara temps». Així mateix ho fa la mort, que és conseqüència d'aquest pas del temps: «"El que en diem morir"», «El silenci dels morts» o «Pietà». Però Vinyoli també furga en el passat per il·luminar el present, en una mena de viatge catàrtic que l'ajuda a extreure conclusions vitals, metafísiques i morals, com en els poemes «Aplec» o «Temps»:

   

 Ja no seré mai més el noi
     que feia jocs.
                          I me n'alegro.

Espriu, a qui Vinyoli dedica el poema «Temps perdut», li dirà en una carta: «Com afegir cap comentari valedor a una poesia essencial, dura, nua i cristal·lina? Has pagat, pagues i pagaràs un preu molt car pel teu singularíssim do, però no dubtis que en val la pena» (21 d'octubre de 1976). Vent d'aram rebrà el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1977.

3.3.         Vent d’aram

3.3.1 El títol:

"Vent d'aram" és un bon títol perquè denota i connota allò que després trobarem al llibre. L'aram és el "Coure treballat en forma de xapa o de fil", i el "coure" és un "Metall de color vermellós, dúctil, mal·leable, molt tenaç, molt resistent a la corrosió, i un dels millors conductors de la calor i l’electricitat¡". 

De totes les característiques que aquí s'enumeren ens interessa sobretot la del color: vermellós, però no del tot. 

 Quan pensem en l'aram, el color que ens ve al cap és el d'aquelles olles o estris de cuina que són entre el vermell i el daurat, una mena de marró brillant que podem comparar més amb el color d'una fageda a la tardor que no pas amb el vermell fosc de la sang per exemple. 

I aquí hi trobem el quid: color d'una fageda a la tardor: el vent d'aram és el vent de tardor i la paraula tardor torna a denotar i a connotar:

-denota una època de l'any.

-connota una època de la vida, concretament l'època en què deixem la joventut enrera i ens dirigim cap a la vellesa, l'època de la plena maduresa que, d'una banda, implica experiència, però que, de l'altra, significa decadència i fragilitat física.

3.3.2. Els temes:

A "Vent d'aram" apareixen els grans temes de la poesia vinyoliana i que ja hem esmentat a l'entrada anterior, i en destacarà un sobre la resta: l'obsessió del pas del temps i els efectes devastadors que té. Pensem que Vinyoli, com a home malalt que era, els vivia de manera molt més intensa que altres persones amb una salut més resistent.

3.3.3L'estructura

"Vent d'aram" es divideix en un poema que encapçala el llibre i fa una funció semblant a la que faria un pròleg i tres parts d'una llargària desigual: 

"Amb ronca veu": ens dona la clau per interpretar què vol explicar-nos el poeta al llibre.

Part I (21 poemes): la més extensa, té com a tema principal la reflexió del poeta sobre el pas del temps i la seva exploració interna com a subjecte. La majoria de poemes estan emmarcats en un ambient natural, marítim, que ens remet a Begur, o terrestre, que ens du fins a Santa Coloma de Farners. Hi utilitza moltes imatges sensorials, sobretot de caràcter cromàtic, però també auditives, olfactives i sensorials. Camí adobat per a la sinetèsia, de la qual en trobarem força mostres.

Part II (12 poemes): té com a tema central l'amor que momentàniament salva el poeta que s'hi refugia. Tant el recorda com el viu. El seu és un amor provist de carnalitat.

Part III (9 poemes): la més breu, té com a centre neuràlgic la mort: el poeta accepta que ha de morir i confia en el poder de la paraula per salvar-se d'aquest final absolut. El llibre, a més, acaba amb l'anunci de l'inici d'un nou projecte: i fem per començar / noves formes de vida. Com si ens digués: d'acord, la mort hi és, però no ens ha de fer oblidar que la vida s'ha de viure.

Molts d'ells estan dedicats a persones amb qui l'unia algun lligam. La nostra edició té les endreces posades al final, cosa que implica que si volem conèixer-les hàgim d'anar a mirar-les.

3.3.4 Tècniques:

Els poemes del recull tenen una forma semblant: tots estan formats per versos sense rima de mesures diverses (anisosil·làbics); la majoria tenen versos esglaonats (recordem que, d'una banda, serveixen per emfasitzar una de les paraules que s'esglaona i, de l'altra, que s'han de comptar com a un sol vers); i molts tenen un divisió estròfica que ve marcada per allò que ens diu el poema, pelk seu contingut.

3.3.5 Símbols:

1.     Temps perdut: dedicat a Salvador Espriu. Hi trobem els elements més tradicionals de la seva poètica anterior: les aigües, les muntanyes, els arbres, el foc, les arrels... la veu poètica ens anuncia que ens dirà la primera paraula, la paraula perfecta, aquella que dona sentit a la vida, però, tot i aquest anunci, confessa que, com un ocell, la cerca i no  la troba, cosa que el fa ignorar l'origen de les coses i constatar que el temps que ha passat, s'ha perdut.

2.     Gorgs: dedicat a Juan de Solar. I aquí amb la repetició del sintagma "temps perdut" es fa encara més evident aquest temps que ha passat i s'ha desaprofitat, però s'obre una finestra a un nou camí que pot possibilitar que el poeta conegui, "per trobar el camí".

3.     Die zauberflöte: dedicat a Montserrat. "La flauta màgica" té com a tema la importància de l'educació per accedir a una moralitat més elevada  que dona la saviesa, l'amor i la bondat. Aquí Vinyoli hi fa al·lusió. Aquest "Crea el so" amb què clou el poema i que dirigeix a la possible virtuosa de la flauta no seria altra cosa que la clau del coneixement.

4.     El lloc: als meus fills, Joan i Albert per haver-me fet conèixer Las enseñanzas de don Juan de Carlos Castaneda. L'expressió que més es remarca aquí és "trobar el lloc" que apareix al final del poema i en cursiva, ella ens dona, doncs, la clau del seu significat. Sembla que el poeta ens vol dir que quan arribem al final de la vida, allò que més ens importa és saber ON som, més que no pas continuar fent camí.

5.     El guany: a Teresa Font i Anyé. La veu poètica demana la no rendició del poeta, desdoblat en un jo i en un tu, que suposa una continuïtat en l'obra, si encara no coneix, ha de mirar a altres llocs, com, per exemple, al fons del "mar negre". Allà trobarà, com el coraller que troba el corall, la tranquil·litat d'una vida calmada: "mar llisa", la llibertat d'"el vol del gavià." 

6.     Muntanyes: a Joan Teixidor. La clau del poema tornem a trobar-la als últims versos: "[...] a mida / que ens envellim tornen les coses / primeres" on, a més, gràcies a l'esglaonament, es destaca l'última paraula. el poeta fa un repàs de les coses vistes: muntanyes, boscos, fonts... naturalesa llunyanya i propera a la vegada, inaccessible de tota manera. Mentre és en silenci, recorda allò que ja no veu.

7.     L'una cosa o l'altra:dedicat a Josep Pedreira i Berta Font. el poeta comença donant-nos una sèrie d'opcions que creu que són més valuoses que les altres, si ens hi fixem, les que valen impliquen la mort i les que no, apareixen molt més plàcides. Per què? doncs perquè la seva concepció de la vida com a constant investigació de sentit, així ho necessita. Acaba aconsellant-se, amb aquesta duplicació de veu que ja ha utilitzat, de "retornar a les deus" a la font, a l'origen de tot, o, creu segurament, que trobarà les explicacions que li falten.

8.     El graner morat: a Teresa Bofill, recordant Guerau de Liost i ca l'Herbolari al Montyseny. Aquí apareix la imatge que dona títol al llibre "vent d'aram" i que serveix per crear una sensació de fredor a l'ambient del poema. El poeta marca l aimportància de fer coses petites i quotidianes: "[...] potser el més important / és collir nous [...]" "[...] Mira, pesa, palpa / la finor de les glans.", coses tangibles, mentre et tanques en "[...] el graner /morat de la tristesa."

9.     Amb gavardina grisa: a Pau Roig. El poeta va acompanyat del mes de novembre, tots dos amb la mateixa gavardina, plens de melangia pels records i disposats a entrar "[...] en la foscúria que germina."

10.  Aplec: dedicat a vicenç altaió  i els altres de la Primavera del 75: Isona Passola, Helena Casasses, Anna Escuín, Josep M. Fulquet, Oriol Rogent, Lluís Urpinell Jovani, Jaume Creus, Jacob Beltran. El poeta, desdoblat en aquest "noi sorrut", es demana d'unir-se a tots, d'inventar-se l'alegria, de deixar de ser un espectador "He vist" i unir-se a la gent que es diverteix.

11.  Ramat: a Òscar i Glòria Samsó. El poeta ens diu que la vida, almenys mitja, rau en els petits plaers: "Menjar formatge, beure vi, / sota una alzina [...]"; mentre l'altre mitja és el temps que, de mica en mica, ens l'acaba: "la mort va rossegant-la amb dents de llop."

12.  Tots ho sabem: a Fermí Vergés. En una sola estrofa i imitant l'aire dels versos populars, el poeta ens repeteix que mentre vivim, anem acostant-nos a la mort, que guanya sempre.

13.  L'home del vas de vi: a Víctor Puigarnau, Artur Sagués, Xavier Pericay i Francesc Sagués i Beti. El poeta, vivint en silenci, es converetixe en un home que beu un vas de vi adormidor en una masia mentre s'acosta el capvespre, amb la seguretat que cada dia que "[...] seré encara més pobre."

14.  Cap al no-res: a Alexandre Cirici. Convençut que la vida és un camí cap a la mort i que aquesta mort és el no-res, el poeta està convençut que mai sabrà la veritat última de les coses perquè només pot "[...] mirar / temporalment les coses."

15.  Una altra música de la tardor: a José Agustín Goytisolo. en una tardor plena de fulles seques i cruixidores, el poeta reposa, abans de continuar deixant passar el temps, "Ni vell ni jove[...]" i intenta senitr, o,més aviat ens diu que "[...] escolta / la veu dels morts."

16.  El motor: a la memòria de Joan salvat Papasseit. Amb un esment al motor, segurament d'una barca que s'allunya de la riba, ens remet al futurisme i l'enfronta amb els terrats plens de roba que s'asseca, de la qual destria "la brusa d'una dona voleiant al vent."

17.  Tous les jours (MAGRITTE): a Carles Solé-Durall. El poeta, possiblement amb una estimada, o desdoblat com ja ens té acostumats, baixa rabent en bicicleta fins a un gorg on es banyen. Mentrestant, una cara els mira, una cara que apareix al quadre de Magritte que du aquest títol. 

18.  Piscina: a Isona Passola. La primera estrofa ens diu que no sempre tenim ganes o "podem obrir-nos a la vida", ni els matins de diumenge, de festa, els que no haurien de tenir preocupacions, i si no ho podem fer, no ens adonem que, al costat de la frustració, hi ha la facilitat, que al costat de la frustració hi ha, ja a la segona estrofa, el somriure, l'abandonament.

19.  Guarda'm dels ganivets:  Amb els dos primers versos idèntics als del poema anterior, el poeta desenvolupa un tema diferent: "Guarda'm dels ganivets" amb què pot tallar les tiges de les plantes i quedar-se sense elles: "i sols em quedin calzes de cascall". Com si ens volgués dir que les flors es contemplen ino es tallen, perquè si les tallem les matem. A la segona estrofa el trobem caminant amb algú, o amb ell mateix, dirigint-se "[...] al fortí / dels alts xiprers ferrissos," a la mort, mentre és envoltat de runa.

20.  Dies al camp: a Antoni Font i Costa i a Mercè. És el poema més llarg d'aquesta part i ens ofereix una visió idealitzada de la vida de camp, no pel que té de bonica, sinó pel que té d'unió de l'home i la natura: "[...] Jo gusto la quallada / negror dels fems rics de solatge, festa / de la gran boca de la terra / que els menjarà fumejants." i de connexió amb la força que l'home havia de fer servir abans de la irrupció de les màquines: "però proclamen tostemps, / dessota l'òxid del tall, /l'antiga força de la mà de l'home."