JOSEP CARNER

JOSEP CARNER, El cor quiet.

1. NOUCENTISME I POSSIMBOLISME

1.1.La poesía del período precedent: Joan Margall i l’Escola Mallorquina.

En el panorama general de la poesia modernista, sobresurt, d’una manera especial, la figura de Joan Maragall, tot i que no tots els aspectes de la seva obra i de la seva personalitat pugui n ser considerats modernistes. La resta de la poesia modernista és de menor qualitat i de menor interès.

Cronològicament contemporània a la poesia modernista pel que fa al seu inici aproximat, caldrà parlar de l’Escola Mallorquina, amb autors com mossèn Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, que, tot i que presenta uns clars lligams amb el Modernisme, i també amb el Noucentisme, cal analitzar com un cas a part, ateses les seves característiques pròpies.

Maragall adopta al llarg del darrer decenni del segle XIX una actitud fortament crítica enfront de la classe social a la qual pertany, tot i que se’n sentia hereu. L’escepticisme de Maragall sobre l’opció reformista de la burgesia catalana era causat, com ha remarcat Joan-Lluís Marfany, “no tant per les característiques genèriques (de la burgesia), com per les seves peculiaritats locals i mediocritat,conservadorisme, manca de refinament”

El modernisme de Joan Maragall de 1890 a 1896 es basa essencialment en el coneixement que té de la filosofia de Nietzsche. Maragall va ser un dels primers intel·lectuals a parlar  del filòsof alemany, a l’Estat espanyol, en un to digne i informat. Intentà l’empresa de fer assimilables als lectors del Diario de Barcelona les doctrines nietzscheanes. Un article on comentava l’obra de Nietzsche li va ser rebutjat al Brusi i va haver de publicar-lo –amb el pseudònim de Pamphilos-  a L’Avenç, l’any 1893. L’article és una presentació de la doctrina nietzscheana entesa com una filosofia optimista i enèrgica que apareix contra el determinisme pessimista de la democràcia moderna. La influència nietzscheana de decidida exaltació de la vida, és present en Maragall a molts nivells: en poemes on recull les seves impressions sobre els esdeveniments polítics de la vida pública catalana com la Bomba del Liceu (1893), o els articles que escriuria arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica el 1909: Ah, Barcelona... L’església cremada i La ciutat del perdó.

Per una altra banda, l’Escola Mallorquina com el conjunt de poetes mallorquins que produeixen la seva obra entre 1900 i 1950 aproximadament. Es tracta del primer fenomen literari específicament mallorquí, amb unes característiques pròpies que es mantenen pràcticament sense modificació durant tots aquests anys, mentre a la literatura catalana continental se succeeixen diversos moviments literaris.

La primera generació de l’Escola Mallorquina estaria formada, bàsicament, per Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Maria Antònia Salvà, Miquel ferra, Llorenç Riber. La segona, per autors com Guillem Colom, Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès.

1.2.- 1.4 Conjunt de punts del Noucentisme

La producció artística coincideix amb un moment en què hi ha una febre nacionalista, just quan es volen crear infraestructures d'estat: escoles, universitats industrials, biblioteques, etc". En aquest sentit, és cabdal la figura política de Prat de la Riba. "Ell va adonar-se que la tècnica era molt important i tenia molta visió de futur, la de construcció d'un país nou", afirma Vidal, que considera que molts dels fonaments de les estructures d'estat actuals són allà.

 El Noucentisme és l'inici del nou país, però va tenir molt poc temps per consolidar-se i per exercir les idees noves que volia implantar, com les de Montesori, per exemple". Un moviment artístic que anava més enllà i que advocava per una línia educativa singular, molt diferenciada a la de la resta de l'estat espanyol, apostant per l'ensenyament actiu. "Els noucentistes sostenien que la base de tot és l'educació, fer ciutadans, fer cultura. I estableixen conceptes de netedat, claredat, senzillesa, llum i ordre. Fugen de les excessives complicacions".

Es caracteritza per un canvi rapidíssim de totes les formes de vida, arts incloses: s'inventen transports ràpids (cotxe ,avió), la comunicació per ones ( telègraf, ràdio,televisió, telèfon), sistemes d'informació o reproducció (gran premsa, fotografia, cinema) . També és el moment que es creen la higiene i medicina preventives (i baixa espectacularment la mortalitat), la generalització dels serveis educatius i sanitaris, els beneficis socials (vacances, pensions, subsidis d'atur), els descobriments tècnics pràctics (enllumentat elèctric, serveis d'aigua i gas, energia atòmica) i el consumisme (fabricació en cadena, grans magatzems, supermercats, el consum per gust i no per necessitat) i també el sistema capitalista expansionista (multinacionals) a costa dels països del tercer món, explotats sistemàticament. Es produeix un enorme salt qualitatiu i quantitatiu entre la vida del XIX i la vida del XX i amb ell, una gran sensació de transitorietat i crisipermanent.

1.5.Ideologia i ideari del Noucentisme: Eugeni d'Ors

Va estudiar dret filosofia i lletres. Atret pel periodisme, va començar a col·laborar al setmanari “El Poble Català” amb el pseudònim de Xènius, amb el qual es va consagrar quan va entrar a treballar a “La Veu de Catalunya” el 1906.

El 1911 Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans. Des d’aquest càrrec, Eugeni d’Ors va dur a terme la seva tasca com a organitzador de la política cultural  2n batxillerat El Noucentisme del Noucentisme.

Després de la mort d’Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, amb el qual Eugeni d’Ors era incompatible. El 1921 va deixar Catalunya i ja no va tornar a escriure mai més en català.

Eugeni d’Ors és l’autor d’una única obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari, inventat per ell: la glosa. Es tracta d’un assaig breu, no superior a una pàgina, que amb un estil enlluernador mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva.

Per mitjà de les gloses Eugeni d’Ors va exposar tot el programa del Noucentisme. I com que es tractava d’una reforma, per dur-la a terme va crear un llenguatge nou. Ors fa servir un estil molt particular que es caracteritza pel to parabòlic que té: hi abunden els símils, i l’expressió, especialment la sintaxi, és barroca i fa ús de recursos efectistes per atraure l’atenció del lector. Ors no és solament l’ideòleg del Noucentisme, sinó un literat. Va publicar llibres muntats a partir d’una colla de gloses referides a un mateix tema. D’entre totes convé destacar La Ben Plantada, en què s’explica l’estiu d’una noia, la Ben Plantada, que Xènius converteix en símbol de la Catalunya noucentista i en la personificació dels valors de la classe burgesa.

1.6.  La literatura noucentista

Per tal d’imposar els valors que defensava el moviment, la literatura només podia reflectir la realitat tal com volia que fos, no tal com era. Per això, el primer aspecte de la literatura noucentista que cal destacar és l’artifici, resultat d’una recerca tècnica, deliberada i astuta.

En un art així, hi té una importància fonamental la perfecció formal. Aquest ideal de perfecció només es podia aplicar a un gènere literari: la poesia. Per això la literatura noucentista es redueix bàsicament a la producció poètica.

1.7.La poesia noucentista

Juntament amb l'assaig, la poesia fou el gènere mñés important del moviment noucentista. La novel·la i el teatre, tan importants durant el Modernisme, foren marginats per no adequar-se al to arbitrari, classicista, civilista i racionalista dels noucentistes. La poesia noucentista es va caracteritzar per: – La cura formal (mètrica i estrofes clàssics) i estilística (llengua culta i correcta). – Sintaxi complexa i equilibrada. – Fredor i distanciament per part del peta respecte l'objecte poetitzat. – La pervivència del model parnassià i simbolista. – Ressonàncies clàssiques grecollatines i de la literatura medieval.

1.8. Els poetes més destacats del Noucentisme

·      Josep Carner fou l'escriptor més destacat i influent del Noucentisme. Cal ressaltar la seva producció poètica, però també els seus escrits sobre literatura on exposava les seves teories i donava pautes a seguir. Els textos triats per a il·lustrar el pensament i la pràctica literària noucentista són gairebé exclusivament seus. Encara que no mostren la varietat de la literatura que s'escrivia, sí que són significatius i representatius dels interessos ideològics i estètics de la seva època. 

·      Guerau de Liost (Olot, 1878-Barcelona, 1933). Pseudònim de Jaume Bofill i Mates. Pertanyent a una família de propietaris rurals procedent de Viladrau, féu estudi eclesiàstics que abandonà, cursant, després, Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. En les tasques de l'Acadèmia Literària de la Congregació Mariana i entrà a formar part de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Col·laborà a les revistes "Empori","De tots colors", "Revista Catalana", "Revista de Poesia", "Catalunya", i "La Veu de Catalunya". El 1908 publica el seu primer llibre de poesia, La Muntanya d'Ametistes, amb un pròleg d'Eugeni d'Ors. A aquest llibre seguiren, dintre la segona dècada del segle, Somnis (1913) i La Ciutat d'Ivori (1918).

el 1913 es llançà a la palestra política, essent escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. La seva gestió municipal fou molt positiva sobretot pel que fa a la defensa que féu de la llengua. Fou elegit després, diputat de la Mancomunitat de Catalunya i nomenat conseller entre 1919 i 1923.  La seva activitat poètica continuà amb Selvatana Amor (1920), Ofrena rural (1926) i Sàtires (1927).  Interessat cada vegada més en la reconstrucció interna de Catalunya promou, el 1922, la Conferència Nacional Catalana, de la qual sorgirà el nou partit Acció Catalana.  Deixà de col·laborar a "La Veu de Catalunya" i ho fa a "La Publicitat", òrgan del nou partit. El 1931 participà a l'assemblea de Núria, on fouredactat el text bàsic de l'Estatut de Catalunya. Acció Catalana fracassà a les eleccions del 1931; es fusionà amb Acció Republicana, d'on sorgí el nou Partit Catalanista Republicà, al qual s'adscriví. Desenganyat de la política de la República retornà a la Lliga Regionalista. Al poc temps de la seva mort sortí la segona versió de La Muntanya d'Ametistes amb un emotiu pròleg de Josep Carner.

Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, és un retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, on es caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. La ironia amb la que estan escrites estableix una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. L'autor mai no afirma res sense contemplar, abans, la seva refutació i per això mai no queda mai en fals. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç.

·      Josep Maria López-Picó va ser un dels escriptors més importants del Noucentisme català. Va néixer a Barcelona el dia 14 d'octubre del 1886. Barceloní fins al moll de l'os, va compartir la ciutat amb un petit paradís a Vallirana. Graduat en Lletres a la Universitat de Barcelona, de ben jove va publicar a les revistes "Joventut" i "Catalunya". En el cercle d'amistats on es mou hi ha Eugeni d'Ors i Josep Carner. L'any 1907, rep el Premi dels Jocs Florals de Barcelona i, el mateix any, entra com a funcionari al nou Institut d'Estudis Catalans.

·       Amb una ferma vocació lírica, l'any 1910 publica Intermezzo galant i Turment-Fromentels, els seus dos primers poemaris dels quasi cent aplecs de versos que va escriure i que, majoritàriament, va encapçalar amb la fórmula genèrica Opus seguit del número cronològic corresponent. Juntament amb Ramon Rucabado, Joaquim Folguera i Agustí Esclasans fundà "La Revista", que es va publicar des de 1915 fins a l'inici de la guerra l'any 1936.

També van crear "Les Publicacions de La Revista", que editava quaderns i llibres de poesia i que va ser cabdal en el renaixement Noucentisme català. La seva obra, marcada pel simbolisme i la introspecció, ens mostra una evolució espiritual i una visió de Déu. La seva activitat intel·lectual i social, el porta a participar, també, en diverses tertúlies literàries, com la del Cafè Continental i a col·laborar en altres revistes com Ciutat.

A la postguerra la seva obra s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica. Així entre altres obres publicà el 1947 Via Crucis i Maria Assumpta, el 1948 Job, el 1950 Oda a Roma i el 1951 El mirall de Déu. En prosa va escriure reculls de notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos, publicat el 1917, L'home del qual es parla, el 1922 i A mig aire del temps i Lleures del pensament, el 1935. Acabada la guerra, decebut pel tracte a la cultura i la llengua catalana, continuà escrivint a les pàgines del seu dietari, i augmentà la seva producció poètica, de marcat to religiós. Al mateix temps va seguir mantenint un paper significatiu en la intel·lectualitat barcelonina, i participà, per exemple, en les vetllades artístiques i culturals que s'organitzaven a casa de Víctor d'Imbert entre els anys 1943 i 1953, on coincidí amb Carles Soldevila. Josep Maria López-Picó va morir el 18 de maig del 1959. Tres dies abans havia escrit al seu Dietari, amb la seva frugalitat sentimental característica per a la prosa Visita de Lluís Gassó i Carbonell, bon amic i excel·lent poeta que ens ha llegit el seu poema Dol i alegria d'Amor, que m'ha plagut molt i també a Montserrat Farrés.

1.9. – 1.10. La poesia postsimbolista/ Catalunya

El terme «postsimbolisme» es refereix a dues realitats culturals. La primera, un període literari europeu que abasta, aproximadament, de finals del segle XIX als anys trenta del segle XX. La segona, una poètica o concepció comuna de la poesia desenvolupada a l’Europa del segle XX. Aquest segon significat del terme, però, ha esdevingut molt confús en la bibliografia existent i avui resulta pràcticament impossible aclarir-ne els límits, la funció i el sentit.

Diversos poetes europeus escriuen a partir d’una concepció comuna de la poesia, d’arrel simbolista però oposada al simbolisme en molts dels seus aspectes. Per això resulta pertinent aplicar-li el nom de «postsimbolisme». S’estudia la història d’aquest terme; se’n dona una definció precisa i una nòmina —no restrictiva ni definitivament closa— d’obres i d’autors; i és caracteritzat històricament en relació als diversos textos i contextos a través dels quals es desenvolupà.

De tota manera també hi ha qui diu que el Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30 i que va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura influïda, alhora, pels esdeveniments polítics del país.

Aplicat al context de Catalunya, el Postsimbolisme està marcat per l’abandonament progressiu de les fórmules noucentistes que havien inaugurat el segle i per l’adopció dels patrons estètics europeus. Globalment, els poetes manifestaven una clara consciència postsimbolista i, a més, se sentien coneixedors dels motius que condicionaven la nova poesia; es tractava d’una activitat purament espiritual i que obria la porta a la metafísica. En aquest sentit, els poetes catalans acolliren com a models els de Novalis i Hölderlin, sobretot a través de les traduccions deRiba i de Joan Crexells. De manera semblant, prengueren els plantejaments dels simbolistes francesos com Baudelaire, Rimbaud,Mallarmé i dels seus deixebles Valéry, Rilke i Yeats. Rilke, per la seva banda, fou adorat per autors nacionals com Marià Manent, que el va considerar com “un dels esperits més lúcids i penetrants de l’Europa contemporània”. 

Riba fou, sens dubte, l’autor més complet de l’àmbit cultural català, de fet el seu mestratge és a hores d’ara inqüestionable. La seva basta obra inclou manifestacions de gairebé tots els gèneres literaris. Així es reparteix entre poemes, relats, articles de crítica literària i traduccions, a més d’una interessant correspondència privada. Altres autors importants d’aquest moment varen ser Marià Manent, Tomàs Garcés, Clementina Arderiu,Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Agustí Bartra, Joan Teixidor, Salvador Espriu o Joan Vinyoli. Aquests poetes signifiquen la fi de les propostes noucentistes i la consecució d’un lloc entre les literatures internacionals.

2. JOSEP CARNER

Josep Carner Vida Josep Carner va començar a col·labora a dotze anys a la de dret i de filosofia i lletres. El 1899 va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona. A partir del 1902 ja el trobem com a col·laborador assidu a “La Veu de Catalunya” i de director d’una revista literària, “Catalunya”. El jove Carner aviat es converteix en un punt neuràlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant. Però quan, l’any 1921, va entrar a formar part de la diplomàcia, es va allunyar físicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte 2n batxillerat El Noucentisme amb e món intel·lectual i polític català. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va instal·lar definitiva ment a Bèlgica.

La seva obra està repartida en quatre etapes:

–Etapa d'iniciació: Són anys d'aprenentatge en què prova tots els gèneres. Publica el seu primer llibre de poemes: El llibre dels poetes.

–Etapa noucentista: Escriu Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets. Destaca la influència dels mestres de l'Escola Mallorquina: Alcover i Costa i Llobera. Auques i ventalls, La paraula al vent.

“Els fruits saborosos” Els fruits saborosos és un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com fruits saborosos que s’han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d’una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica. Cada poema presenta una etapa de la vida (infantesa, maduresa i vellesa) i un fruit (que s’esmenta sempre al títol del poema) com a símbol d’aquesta etapa; els protagonistes, majoritàriament dones i criatures, tenen noms clàssics, però no mitològics (Aglae, Iris, Mirtila, Agavé...).

– Etapa intimista: El cor Quiet i Nabí. Etapa més íntima i sincera.

– Poesia Pura: assimila la nova poesia evolucionada a partir del simbolisme i escriu Arbres i Poesia.