TREBALL LIT

Caterina albaert i paradís

Novel·lista, narradora, autora teatral i poetessa, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, ja que com altres escriptores europees de l'època es veu obligada a amagar la seva veritable identitat, utilitzant aquest pseudonim masculí. Va nèixer a l'escala, alt Empordà, el 11 de setembre de 1869 i el 27 de gener de 1966 al mateix lloc va morir.

Filla d’una important família de propietaris rurals, portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat. Ella començà a llegir, pintar i, sobretot, a escriure com a simple “aficionada”. No té cap formació ella és autodidàctica desmostrant des dels primers escrits una sorprenent seguretat com escriptora. Al llarg de mig segle de producció, es posà a escriure: el naturalisme i, en proporció molt més petita i sobretot a la seva primera època, el Modernisme.

Les primeres experiències seran en l'àmbit del teatre i poesía, on va produir un escandol pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou, amb què es va donar a conèixer als Jocs Florals d’Olot del 1898; els reculls El cant dels mesos (1901), on es troben els seus poemes més reeixits, i El llibre blanc (1905), així com diverses peces de teatre, que foren recollides a Quatre monòlegs (1902) i a Teatre inèdit (1967).

Tot i aixì l'escriptora prefereix decantar-se per la narrativa breu amb les quals acabara tenint un reconeixement immediat i marcarà en l'evolució de la narrativa catalana del segle XX.

Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l'estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible. 

SOLITUD, DE VICTOR CATALÀ

1.    Context Literari i ideològic

-Narrativa modernista: Durant el període modernista, la narrativa viu un moment d’expansió. Aquest fet és provocat, bàsicament, per l’argument del públic lector,que en fomenta la producció. Destaquen, com a gèneres més conreats, la novel·la breu i el conte. La novel·la modernista catalana pot ser emmarcada entre la publicació d’Els sots feréstecs  de Raimon Casellas, el 1901. i La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès, el 1912.

-Naturalisme i simbolisme:El naturalisme es va introduir cap a 1882, enmig d'una forta polèmica.

Aquest moviment tenia com a objectiu explicar els comportaments de l'ésser humà. El novel·lista del naturalisme pretén interpreta la vida mitjançant la descripció de l'entorn social i descobrir lleis que regeixen la conducta humana. I el simbolisme va ser un dels moviments artístics més importants de finals del segle XX originats a França i Bèlgica. Per al simbolista, el món és un misteri per desxifrar i el poeta ha de traçar les correspondències ocultes que uneixen els objectes sensibles.

-Vitalisme: Conjunt de tendències filosòfiques, sorgides a la darreria del segle XIX com a reacció contra l’idealisme i el positivisme, genèricament denominades també filosofia de la vida. Són caracteritzables per un comú antiracionalisme i per l’afirmació del paper central que la vida individual humana té en el món. Pensadors tan diversos com F.Nietzsche, Dilthey i H. Bergson en són els representants més destacats.

2.    Gènesi de l’obra

Solitud aparegué en forma de fulletó en el suplement de la revista “Joventut” des del maig del 1904 fins a l’abril de 1905. Per diverses raons, es veié obligada a anar lliurant els capítols a mesura que l’obra anava sortint publicada; les presses a què es veié sotmesa i el fet e no poder rellegir el conjunt de l’obra abans dr lluirar-la són la causa de les contínues manifestacions d’insatisfacció respecte a aquesta novel·la que Víctor Català féu al llarg de la seva vida.

3.    Drama rural

En l'última dècada del segle XIX i en les primeres del XX té una notable florida en l'escena espanyola el subgènere teatral conegut amb el nom de "drama rural". El seu origen està en la influència del naturalisme, amb el retard general que va tenir en l'art dramàtic, quan en la narrativa es trobava en avançada decadència. El seu llenguatge, que pretén ser dialectal, excepte excepcions, és un prototip de parla vulgar, vacilant en els seus caràcters, que s'ajuda de refranys i dites i busca potenciar l'impacte dramàtic. El drama rural és una creació d'i per a la burgesia. Amb ell es forja una visió - idealitzada del camp, situant allí un món de models purs, sentiments verges i ètica rudimentària, enfront de la societat urbana i educada , regida per una moral d'aparences i hipocresies.

Els modernistes incorporen el llenguatge parlat del camp per reproduir l’«ànima catalana». Que era la influència del teatre. Dramatisme teatral en la trama. El tremendisme d'alguns escenaris, descripcions amb caràcter d'acotació. I també el cromatisme literari. La seva producció com a pintora, escultora i dibuixant es deixa notar en la seva literatura: clarobscurs, acoloriment i pinzellades es noten en la composició i els escenaris.

4.    Narrador

El narrador és extern i s’expressa en tercera persona, malgrat que bona part de la narració reprodueix de manera prioritària el punt de vista del personatge principal. es tracta d’un narrador amb omnisciència limitada, ja que tot allò de què ens assabentem els lectors és el que veuen els ulls del personatge principal, la Mila i, la majoria de vegades, clarament subjectiu.

S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector. S'allunya del model simbolista, que pretenia suprimir les distàncies entre tots tres, i respon al model realista-naturalista que intentava focalitzar-se en els personatges i parlar a través seu.

5.    Argument

La Mila és una dona que no està satisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària. Aquell loc la porta a la frustració, no es sent gens comoda, vol marxar, però intenta amortitzar aquest equilibri emocional a través de les relacions amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. En aquestes relacions buscarà l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. La Mila viura moltes coses i arribara un punt en el que es senira bé en aquella muntanya, tot i així, finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

6.    Estructura

La novel·la la podem estructurar, en quatre parts: A la primera part (capítols I-VII), se'ns mostra la presa de contacte de la protagonista amb la realitat. Des del primer capítol, el paisatge actua com a correlat objectiu de l'estat d'ànim de la Mila (fet que es mantindrà al llarg de tota la novel·la) i se n'apunta el tema central: l'autorealització de la protagonista. Durant la segona part (capítols VIII-X), se'n desenvolupa el nucli. A través d'aquests capítols trobem una representació del que és la vida en societat i quin és el comportament dels individus quan formen un grup. A més es produeix el trencament del matrimoni de la Mila i en Maties d'una manera definitiva i la protagonista pren consciència que ha perdut el domini sobre l'entorn. A la tercera part (capítols XI-XVII) la Mila va prenent consciència, va coneixent, com és la realitat. Podríem dir que la novel·la recomença. En el capítol XIII, la Mila fa una pujada, tant física com emocional que acabarà en el moment que coneix la veritat de la realitat i perd la por. A la part final (XVIII)  la protagonista decideix abandonar l'ermita. 

7.    Tema

El tema va d’una dona, Mila, condicionada per la ideologia de l’època i sobretot, per la natura, que esdevé un altre personatge, al costa del pastor i la protagonista. També la temàtica de solitud és modernista i és també l'evolució de l'individu ( Mila). La novel·la va desenvolupant aquest tema amb les relacions de la Mila amb el seu entorn, és a dir la problemàtica interior d'una dona en conflicte amb el seu entorn social.

En l’obra apareix un element temàtic que caracteritza les novel·les modernistes: l'enfrontament entre l'artista i la societat, plantejant en la obra per mitjà del conflicte entre un individu defensor d'un ideal i una societat que no l'entén i el rebutjan (la Mila es rebutjada pel poble de Murons).
-La dona: La Mila s'ha casat  pel convencionalismes socials, potser perquè és el que tocava, la qual cosa s'espera d'ella. Al món de Mila, en la seva època, una dona necessitava un marit per poder realitzar-se, per no estar sola. Ella, sota aquesta situació de dependència, amaga infinites inquietuds, passions i emocions carregades de sensualitat. És una dona que sent, capaç de pensar per si mateixa i buscar la seva identitat.
-Amor, erotisme, maternitat: La convivència és frustrant. Matías és un home apàtic, gandul, sense cap tipus de personalitat i Mila va del desengany a la insatisfacció. La Mila era molt dona per ell. Ella busca desesperadament calmar la seva solitud, el seu instint maternal, les seves ganes d'estimar, de sentir-se volguda i de pertànyer a algun lloc.
-L'autoconeixement: És un personatge complex, ple de matisos, una dona molt moderna, atrevida, que experimenta i posa nom sense embuts a sensacions no gaire ben vistes en un moment en què la dona no podia expressar els seus desitjos i passions, la seva sexualitat i feminitat. Es va descobrint sexualment i el seu erotisme busca la companyia emocional i espiritual, connectar amb aquesta figura masculina; pare, amic, amant, un company de viatge. Aquesta sexualitat frustrada provoca molts conflictes interiors i psicològics. És horrible culpar-se per sentir i ser valent.
-El dolor i la solitud: Mila no arriba a estar sola del tot. Tindrà el seu amic el pastor Gaietá,un personatge clau, màgic, ple d'humanitat. Gaietá és un bàlsam, li aporta seguretat. El pastor sap escoltar, reconforta, no sap que és un filòsof, un petit savi. La seva saviesa resideix en el quotidià, la bellesa del simple i les petites coses. Les seves paraules, els seus contes i històries arriben al cor de Mila i de qualsevol que sigui capaç d'entendre. En aquest món tan urbà, tan modern, tan boig i complex hem perdut aquest contacte amb el que veritablement importa.
-El poder de la paraula: No hi ha dubte que Caterina Albert, com altres grans escriptores de la història, va haver de lluitar contra el seu entorn. Potser d'aquesta pròpia lluita va néixer Mila, la protagonista de Solitud. La seva novel·la més famosa parla precisament d'això, de trobar la individualitat i la llibertat femenines. Mila és una dona del seu temps, mentre que es veu forçada a viure amb un marit a qui ni desitja ni mestressa. Finalment, no obstant això, desafia la norma en trobar-se amb la solitud, alguna cosa molt mal vist en la condició femenina.

8.    La natura personificada

La muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, molts crítics diuen que n'és la protagonista principal. Podríem dir que la Mila és el paisatge i que el paisatge és ella, ja que  la natura es presenta com una força còsmica agressiva, opressora i destructora de la protagonista i la seva llibertat, es converteix en un personatge negatiu contra el que ha de lluitar. Els elements naturalistes esdevenen elements simbòlics (el cas del Cimalt). El paisatge es descrit per ell mateix en forma de “poema prosa”.

9.    Personatges

Mila: És una noia jove, sana, maca i de clase mitja-baixa. S'ha criat amb els seus oncles a la plana i al començament no s'hi fa a la muntanya. Al morir el seu oncle s'ha vist obligada a casar-s'hi amb en Matias, ja que realment no l'estima. La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la ja que al principi tot el que sent són sentiments frustrats que la porten a una depressió, però el pastor ajudarà a sortir-se'n i tindre una nova manera de pensar i veure les coses. La Mila acaba coneixent noves coses gràcies al pastor. És el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta.

Maties: El marit de la Mila és un home gras, flàxid, molt covard, gandul, passa de tot. Durant l’obra també faun gran canvi, però aquest a pitjor, pasa de ser una persona a convertirse en un adicte al joc i això és fruit de la seva feblesa que també fa que acabi semlantse amb l'Ànima i agafa molts dels seus defectes.

Pastor: És un home totalment al contrari d’en Matias, és agradós i servidor. Físicament és baixet i primedís, té 64 anys. És un personatge que està per sobre del materialisme perquè té una vida interior molt intensa. Recrea un món nou a través de les fàbules i li permeten viure la vida amb una serietat diferent que les altres persones. Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, és per això que diem que la Mila evoluciona psicològicament. Està associat a l'aspecte positiu de la natura.

Anima: Personatge contraposat al pastor, no s'assemblen en res. Aquest és el personatge negatiu de l'obra. És un caçador i representa tot el dolent de la natura, la violència i la destrucció. Influeix sobre en Matias, fa que es torni com ell. La Mila sovint el compara amb una bèstia, per les seves dents, la seva mirada i pel seu comportament, ja que no sap ni parlar. La Mila és una de les seves víctimes amb la que s'atisfà el seu desig sexual. És l'assassí d'en Gaietà. Es provoca una lluita de les dues forces contràries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.

Baldiret: És el fill petit de la Marieta. Un vailet d'ulls verds, s'estima molt en Gaietà i la Mila Sempre va amb el pastor. Sempre surt a la novel·la fent accions ja que és un nen molt mogut i afectuós.

Arnau: és el noi del mas de Sant Ponç Està promès amb una jove de 19 anys des de fa 2 anys. I també és s fill de la Marieta Se sent atret per la Mila, a la primavera quan ella es posa tan maca. Semblava molt honrat i noble, però la Mila es dóna compte de la incapacitat de l'Arnau per entendre que la Mila no el vol .

10.Simbolisme

Sant Ponç (la visió d'ella): És on es trova la protagonist, per la Mila aquest lloc mno li agrada, el descriu amb cert despreci. És negatiu, la faxidesa, el color fastigós que té. Es pot relacionar amb en Maties, ja que tenen les mateixes característiques físiques i en el fons li donen la mateixa repugnància. També és el “Sant” patró de tot el que es troba per aquells paratges. A la Mila li repugna tant Sant Ponç com la montanya i la gent que hi habita. Ja desde el començament ho sap d'una forma indirecta, però no ho pot interpretar perquè no es coneix i encara han de passar moltes coses perquè s'adoni de la realitat. Sant Ponç és una força superior que està en contra seva desde el començament i que ella no pot evitar.

El Cimalt: És el cim més alt, on duu el pastor a la Mila quan es troba tan perduda, sola i confosa. El viatge li sembla llarguíssim, però s'adona d'un munt de coses que no havia sapigut veure. Canvia la seva forma de veure les coses, evoluciona psicològicament, fa un gran progrès i s'adona de la veritat. Es troba en un sentiment de solitud, però ja es coneix asi mateixa i això fa que es senti millor ja que ha après a estar bé amb la seva propia solitud.

La Mar: Es relaciona amb les rondaies del pastor. Les fantasies, els somnis, lo intocable.

Els somnis: El somni principal i el més important és el que té la Mila la primera nit, aquest conté molt simbolisme. Literalment ella somia amb Sant Ponç, aquest li tira unes boletes que li fan un mal terrible mentre riu i l'única persona que l'ajuda és el pastor. S'acompleix, però de diferent forma, Sant Ponç representa el poble i la muntanya, factors que es posen en contra de la dona i l'única persona que l'ajuda, com es veu al somni és el pastor. Aquest és un somni que l'adverteix sobre el que li ve a sobre.

Les muntanyes: des de la simbologia més clàssica, han tingut dues figuracions: la inaccessibilitat i l’espiritualitat. És el factor negatiu que es posa en contra del personatge, típic del modernisme. La muntanya no influeix en ella sino que li posa dificultats deixant-la sola contra un munt de problemes que ha d'anar superant. Ella s'enfronta a la natura que és cruel i la tracta malament. Mitjançant el seu propi coneixement interior que li farà deslliurar-se d'aquella presò rural. És una mena de personatge no humà.

Els grills: escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida.

Terra alta i de la terra baixa: Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home". La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud sigui una obra antinaturalista. 

A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa:

“-Ah! les viles, les viles!... Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i dolenteria... M'estimi més un roc de la muntanya que tot aquell sementer de cases...”

11.Estil i llengua

La llengua és una rica barreja entre un registre viu, imaginatiu, que combina el lirisme de la prosa poètica a què aspiraven alguns modernistes, i un registre amb alguns tocs d'aspror i per últim l'ús de tres nivells dialectals. Bàsicament podem dir que en aquesta obra podem dir que hi ha tres registres lingüístics diferents: el del narrador (culte), el dels personatges (Üs més popular i vulgar) i el del Pastor (Llenguatge on s'hi barregen trets rossellonesos, empordanesos).

És la creació d'un llenguatge autòcton i nou deslligat del llast masculí. Útil per transmetre la fantasia/realitat dels sentiments i vivències d'una dona en un joc que combina el conscient i l'inconscient i que explora i defineix la sensualitat/sexualitat des d'un cos i pensaments femení mitjançant imatges, metàfores, comparacions i altres recursos. Descripcions on és útil aquest llenguatge inventat per una dona per descriure el sentiments i pensaments d'una altra dona com podría ser: les sensacions de plaer viscudes pels sentits, la maternitat com a projecció afectiva, l’erotisme (Sentiment de culpa pels sentiments eròtics, violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona, frustració sexual…). I també podem trobar daltres característiques, com l’ús, del mot pas en comptes de no, l’ús de la conjunció mes en comptes de però i més.

12.Visions i interpretacions

Segons Jordi Castellanos, el tema de Solitud és la recerca de la individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència lliure, i tota la novel·la “gira entorn d'un vitage iniciàtic, realitzat en un doble pla: l'extern, amb un cicle espacial i temporal d'ascens i descens de la muntanya; i l'intern, que porta el reconeixement de la pròpia individualitat.”. Víctor Català presenta la individualitat enfrontada a l'univers. Cal no oblidar que ni que darrere el pastor de Solitud hi pugui haver la poètica maragalliana, no és tampoc el món excels, superior, del pastor el que acaba triomfant a l'obra. I és que darrere els dos sistemes literaris hi ha, amb alguna interferència, dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme). El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat. I també el dualisme home i natura; "seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'"etern retorn" nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la "voluntat de domini" contra la mort i la decadència. Nietzsche no nega la vida: la seva rebel.lió es contra la realitat fenomènica, contra les interpretacions. Mai no nega la Vida. En canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. Als primers correspon una estètica espontaneista, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat.      Però jo no m'atreveixo, de manera taxativa, a situar Víctor Català a una banda o a l'altra."

Maragall va tindre la visió de que la muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, n’és la protagonista principal. La muntanya antropomòrfica de la novel·la és la Mila mateixa. Tota la Mila està oberta, girada com un guant, cap al paisatge.